sexta-feira, 24 de abril de 2009

Par scriver in véneto

Notícias
de contato Para: hotohonorio@yahoo.com.brI á cosá, i á cosá e pó i á cosá


I á cosa, i á cosá e pó i á cosá.
Co na fraŝe fa cuela se podarei scuminzhiar na storia, o co cualunque atra po, ma inte ste rigue cua se fará da novo al sforzh de tirar fora da quí sa ónde na storia, una come cuele que le gue pias a la dente, que le é la única maniera par farle ndargue drío co i ochi e co la mente a le rigue onde que de tute sía le maniere, anca senzha na storia, se podarei scríver le so parole, la so lengua, que ela de sola golarei, insianca que no se contese vero ñent, que la fuse bona de tirar fin quí sa ónde i ochi de la dente que la parla e la scolta, inte l mondo e la vita, grazhie a ela, ma que par desgrazhia se se desmenteguea in sévito de sto tant.
Elora na storia po.


Na sêra piena de vent e co minazhia de piova, la toŝa stomegada la á vardá fora par la finestrela del mur vecho e gros de caŝa soa, e la á vist que l toŝat que l gue piaŝea da tant tenp indrío al era lá de fora, puyada la man zhanca su par sta finestrela, que l piandea fa la piova que ancora no la petea dó, débol, strupio, da far pecá. Come que la se avese scotá vero brut, la se á tirá dalundi de lá lidiera, in presa. La toŝa, scaturada e contenta, ma anca, come que l é natural, stufa de colpo a véder cuel tant lá, an spetácol senzha scrúpui que l parea fin que aposta l gue lo fuse ndat a far vero lá, no la á savest pi que far. Si cuel toŝat lá l era lá de fora par ela, an dir, par véderla a ela, fursi anca par parlargue, co idea de dirgue fora l so amor, la toŝa no la savea no si l era n bon arte que la se fese véder, e manco ancora que la spalanquese la finestra par que lu l se nincordese que la lo avea vist; ma si l toŝat al era lá de fora par nantra reŝón, an dir, parque lá que l sofrisea colpa calcosa o parque l se avea fat mal o parque i gue avea bravá a caŝa soa o parque gue avea pasá cualunque atro brut arte, elora la toŝa la avea da sentirse in colpa dopo, si no la fea vero ñent, e anca, golea cazharse na schanta a pensar, cuelalá la podea éser una de le so únique oportunitá de parlargue, parque no i se avea parlá mai, e cusita véder qué que ñenea fora.
Dopo dotré fermade spauroŝe, la toŝa la á dit de vérder come par caŝualitá la so finestra e cusita, méstega, asargue la so fortuna a l destín. La á cosá, sta toŝa, lora. Sí que lá que l piandea, al toŝat, come que ela la avea vist e credest, ma l piandea no par cualque arte brut que i gue avese fat no: al piandea dopo i sforzh fati inte l so trar indrío colpa la chuca que l avea e, arente le so scarpe, tut davanti de lu e anca n bel toc su par sora del mur de caŝa soa de sta toŝa, guen era l stris de la pisada longa e choquetona que l toŝat de i so pensier, fa n can, senzha vergoña, al avea pena fat.
Al toŝat al á saltá par aria a sentir que cuela finestra lá, morta secont lu, la fea strépito. Come que l á podest al á alzhá su la facha choca e l á stat an poc a fisar co i so ochi storni la vardada adés vergoñoŝa de la toŝa.
-Ah, -al gue á fat, -tu me á vero cucá a éser cua, inte sti stati cua…
La toŝa, de colpo desnamorada de lu, co tut e que la savea pulito que l se inchoquea come que fá tanti atri toŝat, la á sentist tut al squifo que l gue fea e defato la lo á odiá.
Ma anca la era uŝada que i choquetui i se desmenteguea vero a le ŝgüelte de cuel que se gue dis.
-Oyoi!, golea que tu fuse pien vero adés que ó dit de vérder la me finestra par capir par qué que tu piandea, -la gue á dit co na vozhe inrabiada e ŝoca, -olei chacolar na schanta para ti e véder qué que te pasea, capir an poc quí que tu era, véder qué que guen era de bon e bel inte ti…
-No guen é mía vero ñent de bel né de bon inte mi no, chea, -al gue á fat intant que, tut storno, no l era pi bon de chéner dret a l so corpo intiero, come que l fuse par petar dó in tera, -ma podón netar al mistier, e no só ñanca qué que lá que parle, ma si tu ol, co sone sinzhier, pode ñir a catarte. Danpó, -al gue á fat, -cuesto que lá que tu vet tu l avarei da véder an grun de olte si se capisionse… ditu qué po?
-Me digue que tu á reŝón ti, me digue, -la era na schanta pi calma e la vedea la vita de colpo co i ochi come pi fredi ma anca fursi pi contenti, -ñen co tu upia..., o co tu sía bon...
Come que se pol indovinar, resta pi vero poqui arte da contar. Al toŝat al se á pensá de ste parole cua aldedrío, insianca de tuta la chuca que l avea fat, e l á torná indrío tut petená e net, come si ela no la lo avese vist an grun de olte par strada sporc, choc, stort, o fursi vero solque par que la se desmenteguese de tut cuesto e la capisese que, co l olea, al podea sí parecharse pulito.
Trenta ani dopo o fursi anca depí, al é rivá caŝa a ore straore de la not, al á pisá lonc que mai pi e pó l á scuminzhiá trar indrío. Le so urlade se le sentía dapartut, se le sentía, e ela, que mai no l era stata bona de desmentegarse de lu e chapar al sono trendo que la uŝea aver, l é levada su suíto, inrabiada e ŝbocalona fa senpre po.
-Te l ó dita...!, -al gue fea l so om, -te l ó dita cuela sêra lá que tu á vert la finestra, que cuel que lá que tu vedea tu l avea da véder in sévito co tu te maridese para mi…
Cuele parole lá, defato, le era cuele que senpre al gue diŝea, sto porzhelón. E ela la savea que l avea reŝón, ma anca la savea que, inte la so vita de toŝa stomegada da na banda de na finestra trenta ani indrío, atro no la avarei podest far. Anzhi, pulito que l era da novo rivá.

Um comentário:

  1. La sòria de Eduardo Montagner, de Chipilo, México la è stada scrita par la ASVIRMONTAVE - Assossiassion Virtual Mondial del Talian Véneto.
    Gavemo rispetà la so maniera de parlar e scriver, i so idiomatismi.
    Lo ringrassiemo e Amissimondovéneto i se ralegra.
    Erechim, 24/04/2009
    Honório Tonial

    ResponderExcluir

Gostaria de receber comentários referentes aos ssuntos expressos no Blog do Talianeto