quarta-feira, 25 de março de 2009

Mirácol, perícol, sécol

Mirácol, perícol, sécol


An di riva la not
e no se sa pi qué scrívergue
a l paeŝe,
oñi olta pi inzhiapí,
onde que se sé nasest.

Se scolta tante parole
perse inte l aria
faque que zherti láuri scheti
i le á dite;
se lezh senpre depí scriture,
depí poeta,
in zherca de cualque
chave del destín ars,
pegro,
fondo e grandón
que ne tocará inpienir,
come l zhércol intiero
ma scars
que de segur
in última
al sará.

An di riva l di
que no se capís pi qué dirgue
a l paeŝe,
oñi olta pi ŝlangorí,
onde que se sé arlevá su.

E varda par de cua
e varda par de lá,
e l pár que no guen sía pi
ñisún capazhe de sufiarte,
fa na bona parola dóvena par vecha,
al so fiá,
de subiarte cualque strépito de ánemo,
de indovinarte pulito
cuel pensier lá,
spaventós e stort,
ŝbuŝá fa na val
piena de spinguer de picolón,
onde que la paúra de petar dó
la é na comanda cativa
oŝada dal vent ingoloŝí.

An di riva la sêra
e no se sé bon de sevitar
a laorar inte n laoro copá,
oñi olta pi inmarzhí,
co tut e que se epie ancora
forzhe e voye
de intondirlo
co l udor de la erba senzha aguázh,
de sfordeŝarlo
intant que se fenís
content par strac.

An di riva la matina
e aromai no se sent ñanca pi i gai,
oñi olta pi ŝmaridi,
del posto onde que se sé levá su
tuta na vita
co le so vozhe ŝveyarole.

An di riva la olta
onde que se cata
oltá e anca reoltá
al scur revesá de la matina
e i di
fin misiarse co l lustro testa indó
de la sêra not e medanot.

An di riva la not
que no la é pi medanot
colpa que no l é mai stata
né di né matina né sêra.

An di riva n di cuande que,
insianca que i sévite a rivar,
no riva pi ñanca n di.

Oñi olta
davanti al specho
se se cata pi nut de parole,
de fiá,
de scriture,
de iñá.

Peta n sono peŝá,
an sono storno fa n insunio,
an sono brut fa n insono,
onde que i ochi spalancadi,
que no i á vist boni arte
da n grum de medodí indrío,
no i é pi boni de filar
ñanca n insuniar pízhol,
manco ancora
an soño lonc.

Co se sé nut de parole,
cuande que i ladri,
dopo averse inscarselá soldi
e anca speranzhe e soñi,
i nda e i ne asa
ŝvergoñadi intra de la nostra dente,
aromai senzha pi ñent da dirse,
ñent da scríverse,
da descríverse,
despoyadi
de cuel que se scondea
come cualque bona notizhia par domán,
se capís que le néole
e le ŝeŝile
anca le era fate de parole,
de scriture
fursi mai scriveste
ma defato ledeste
inte le rigue senpre drete del aria,
inte cuele del tenp,
inte i pitafi del simitero
onde que tuti savón
que se avará da ndar a báter,
insieme de mort pieni de parole
que no i á pi fat ora de zhigar,
ŝvergoñadi nuatri de éser pena morti
e véderse pi nudi
de cuei que
al é sécui ingrumadi
que i verm i gue á
ŝbrindolá
robe e os.

Riva ŝlanbrozhone
le nove cuarantaoto
de la sêra
e se se nincorda
que se sé agri
de éser la metáfora straca
de n álbero na olta forte
ma adés senzha ñanca pi radís.

Se varda intorno
e se cata n corpo pien de ésere
fate colpa la erba que no la cres pi,
segada vía da le man ladre
de sto adés cua
que invenzhe
golea que l fuse stat
de cualque atro sécol an domán.

Corpo despoyá par despuyá,
despuyá par despayá.

Spinc,
spizha,
gate,
búa.

Al piano de Cristofori
e le scriture pianístique del carneval de Schumann
i sona dalundi,
inte la tera
onde que no se zhapa pi,
intanto que intorno
no i sona vero ñent,
atro que da mort.

Mirácol fat,
perícol dit,
sécol nut.

Soravívergue a la not,
ŝgrafarla,
ŝbáter la porta
de la not co i not,
stargue drío a i di,
asarse informigolar al corpo
oñi mentre cuant
par scoltar múŝique gropoloŝe,
ingrumade entro sot cuel aguázh lá tendro,
destracá su par le foye
inte le matine vêrde,
piene de piove,
muye de udor e baulet.

Inpienirse,
come de pietá e pionbo,
co l piánder pian de le piove pioveste
intra piazhe e piante,
fa na piaga,
e asarse piegar;
naŝar
senzha paúre
al balar de spañe
inte l scur de not
onde que de colpo
se se nincorda
que no sufia ñanca n fil de vent.

Mirácol mat,
perícol que rit,
sécol mut.

Zhoncar dó
i tai de le miŝerie
ingrasade dopo ani de no védergue entro,
restelar ŝgüelti i antón de buŝíe pena segade
co intenzhión de goarnarne oñi pensier.

Se destira l corpo inte n medodí,
a scola, senzha ñanca saver
que se l destirará par senpre,
ma mai pi inte na maniera someyada:
ya pi no
mai pi
a cuela ora lá,
né ñanca par le medéŝime reŝón.

An cantón de na stala indormenzhada,
intant que no guen é omi né toŝat
que i gue ndae vanti indrío,
co l lustro del sol forte e l bestiám butá dó,
desmentegá de past acua e lat,
al pol éser an laorar de la imayinazhión
fa n abrazho grandón,
co l mondo al epie mudá ancora depí facha,
robe e pel.

Le parole no dite,
mai scoltade,
de cuela stala lá
onde que i colonbín
i ola pegri e calmi,
onde que
i cop que scota
i é oñi olta manco
piazha de moroŝele,
le sará andiolatro i os morti
ma mai sapunidi
de na vita
que la á pers le so paronanzhe strendeste e ŝbocalone
par asarse mestegar
fin farse
iluzhión de ñisún,
nostalyía de simiteri
semenadi de desméntego e grameña,
folqui de rigue scriveste,
pi que sía,
vero solque par i ochi fisi
de arcuante néole
que le pasa vía senzha dir né léder ñent.

Le parole,
i so côr e le so budele,
le so uŝure e i so caví,
i arte que le parole le chama
co se le á in mente o se le dis,
tut cuél al se gue indebolís a tuti,
al se gue fenís,
ma a nuatri ancora depí,
pi a le ŝgüelte,
fa na squita trista, spaventoŝa,
onde que no resta pi nomi né verbi da dir,
ñanca na parola
par far da novo né moti né miti,
solque par farse
senpre
pi muti e mati.

Ánema fiaca,
senzha pi nome,
strangolada,
desnamorada,
fin strénderla tuta
entro da n peto marzh.

Grum desgrumá,
coso descosá.

Mi o ti,
Vu e lu,
ela o nuatri,
vuatri e luri,
e anca ele.

Mirácol zhiap,
perícol ŝñec,
sécol strac.

Tuti e tanti,
arcuanti o cualquedún,
ñisún.

Inparar despará.

Mirácol larc,
perícol ŝlap,
sécol ŝlozh,
zhot.
Sécol stort.

Curte eternitá inprometeste,
–chonpe,
onte fa buŝíe,
fonde fa na veritá–
incapazhe de rivar
ma ñanca
a la so única «a».

Tut e tant,
arcuant o cualcosa,
ñent.

I sorzh
i morzh,
i scorzh
i ponzh.

Or or,
Os os,
Ors ors,
ort mort,
fos ont.

Parola desparolada,
paeŝe despaeŝá.

Mirácol, perícol,
sécol, sécol mort.

Perícol,
senpre e senzha atro,
pericolós.

Ma ñanca
soneto de vers descuatordeŝá.

Al mirácol secolós
de na olta: aromai pers,
que l era l nostro último sécol miracolós.

--
Publicado por Eduardo Montagner Anguiano para Scríver par véneto chipileño el 3/25/2009 06:29:00 AM

Nenhum comentário:

Postar um comentário

Gostaria de receber comentários referentes aos ssuntos expressos no Blog do Talianeto