sexta-feira, 20 de março de 2009

Sexta-feira, 20 de Março de 2009 12:48

Sexta-feira, 20 de Março de 2009 12:48
De: "Eduardo Montagner Anguiano" Exibir informações de contato Para: hotohonorio@yahoo.com.brNo l á pensá ma ñanca par ñent que l era la última olta que l ndea a sparso co l so caval. Al avea piovest a seche revés e pó pioviŝiná da n poc, co ancora al era indafará lá da la stala, e adés guen era an udoret forte e bon da erba muya. Ma intant que l piovea, vanti que la piovesta la se fese solque pioviŝina, so pare, so fradei e lu i á dit de spetar que asese da pióver, tuti in chácola, sentadi dó lá da la cripia goda, arente le paque de cane e paya, sot al cuert de cop intant que le grone le mandea dó a pisarot al acua, másima visto que, da n tenp incuá, sto toŝat no l fea pi atro que tosir, e tuti i gue bravea cauŝa que no l diŝea de asar da fumar; ma, in última, i lo avea scuaŝi tuti so fradei sto vizhio, e l pare al guen fumea do scátole o anca depí, da que l é stat dovenot. Ma adés que l avea pena fení de guarnar, sto toŝat al olea scanpar vanti que so popá o un de so fradei i saltese fora a oŝar que golea far nantro mistier; elora al á montá su suíto inte l caval pitost, e l é ndat pers vía par al canp, ma prima al á pasá par strade piene de dente que, fa oñi sêra, i se la godea par de lá; al saludea e i lo saludea dapartut; al se sentía ben olest inte l so paeŝe sto toŝat, ma lu, cuela sêra lá, quí sa par qué, gue ñenea pi voye de stargue dalundi a tuti e pérderse vía na schanta lu de sol. Come que manquea poc par que ñenese scur, al á dit de ndar entro par al canp co idea de naŝar al dabonet de la piova pi meyo e sentirse pi líbero. Scuaŝi de colpo, al á asá da véder caŝe e dente e, invenzhe, se á inpiení tut de pocha e foye.
Pasada intorno meda na ora de ndar incuá-iñá, zhenzha né tre né cuatro, gue á capitá de colpo na toŝa descolzha par strada, in medo le tere de spaña, e lu l se á medo scaturá parque l credea que no guen era ánema viva vía par cuei cantui lá. Pi calmo, al á fermá al caval davanti de sta toŝa stranba. Da le bande guen era solque erba, spaña e pó depí spaña, álberi, baulet: ¡canp po! La toŝa —que la era belísima, co i caví longui e rôsi, ochi vêrdi, granda, secolina, e que la avea intorse an vestí bianc— la gue á dit cosí:
―¡Infati tu te á deñá ñir, tih!
E la á ridest adaŝio, e se la á vista pi bela ancora.
―¿Éritu lá que tu me spetea o qué? ―al gue á domandá lu, na schanta spavio e pinsierós.
―Sí —la gue á dit ela—. Ere segura que tu ñenea; savei que ancó tu avea da scanpar de i mistier par ñir incuá co l to caval.
Lu l la á vardada co i so ochi de mascho, e ela la á capí tut.
―Sí —la gue á dit—. Adés fon cuel que tu á in mente de far...
Lu l á saltá par aria, medo ŝvergoñá.
―¿E sone lá que pense qué, secont ti? ―al gue á domandá intant que l scominzhiea far an estro sutilet da ríder.
―Tu ol baŝarme, rumarme su, ŝgorlarme tuta co l to corpo de mascho —la gue á dit ela come si co cuele parole lá no la avese dit vero ñent o, invenzhe, come si la avese dit fora vero tut.
¿Que l fuse an squerzho? ¿Que no guen fuse cualquedún scondest dadrío n álbero, entro da l spaña? Lu l á ridest adaŝio; al á moest an poquetín i pie da na banda de la panzha del caval.
―¿Me atu spioná o qué? ―al gue á fat.
―No; mi só tut de ti, caro ―la gue á dit, e la á medo ridest.
Lu l á dubitá na schanta, ma la so sangüe, ŝlanbrozhona e forte, dóvena e ingoloŝida, la gue avará comandá calcosa, parque suíto al á dit:
―Elora ndon, si tu á caro...
Ela no la diŝea buŝíe no. La gue á dit:
―Coñose an posto vero bel par cosar co un fa ti.
Cuela toŝa lá l era come cualunque toŝa del paeŝe, ma lu no l la avea vista mai.
―¿A ónde po? ―al á domandá lu, intant que l saltea dó da l caval.
Al era come si l fuse ndat iñá vero aposta, al era, come si yiri o yerlatro i fuse restadi inteŝi tuti do de catarse cuela sêra lá, a cuele ore lá; aromai no l catea pi ñent de stranbalá inte cuela situazhión lá que l vivea: se era om, e a nantre áneme gue avea tocá éser zhémene; se avea voya, se ndea dacordo, se se capisea insianca que se avese parlá vero curt, no guen era ñinsún intorno e, si biŝoñea farlo, se podea anca táŝer zhito, dopo aver fat al mistier.
―Ñen par de cua ―la gue á comandá intant que, fa cualunque atra toŝa del paeŝe, uŝada a ndar descolzha entro par la tera e i sas, la fea i so pas ŝgüelti, come na toŝeta que la cor contenta a far moti.
I á caminá entro par na stradeta in medo de do tere piene de erba granda, longa. ¡Lu l se asea menar olintiera, lu, al se asea: odine si no! Ela la gue é ndata pi arente a l so caval, lá gue á carezhá la crina e la lo á ligá ente n tronc de n zhalés que guen era entro da la tera onde que i era ndati entro. Sto zhalés e la erba i stropea tut par i ochi de qui que intivese pasar vía par cuei cantui lá. Al toŝat al á sentist de colpo, fin entro da la so ánema, se podarei dir, tut cuel mondo lá de dabón de pioviŝina, tera muya, pocha e canp vivo: al fiá del canp, par dir cusí, al gue tolea vía l fiá a sto toŝat, que l se sentía fin storno adés, intanto que l gue ndea drío a cuela toŝa lá, maschona, come que la fuse stata la so moroŝa o la so zhémena: al credea coñóserla co tut e que, come que se la á dita, no l la avea vista mai. Fursi al vêrt del canp, le yozhe de la pioviŝina su par le foye de la erba e i álberi, le neolone tirade rôse colpa l lustro stranbo e pien de malatía del sol que l ndea dó dadrío l vulcán, le tonedade e i schantís da far paúra ya dalundi, al demar mut de la tera, i strepitúzh miracoloŝi de la sêra contenta que moría sot al sospeto de la not, fursi tut cuél al li fea an poc foya anca a luri, na schanta piova, tuti do oñi olta pi tera e grameña, lu tonedada spaventoŝa e ela schantís lustrós; la forzha del posto onde que i era al pol éser que la li fese chapar an poc le maniere de i lustrúzh que scominzhiea lustrar vía par lá, la serenitá de i schos que spontea fora dapartut intant que i se strasinea pegri, la alegrezha de n rosp dopo la piova, entro sot an sas.
Vanti de oltar par vardar de pien, ¡de na bela olta, parlamor!, la facha e l corpo de sto pi bel mirácol de toŝa, al toŝat al á vardá indrío e l gue á dat na ochada a l so caval ligá lavía, da le man de la toŝa, ya n poc dalundi, inte l zhalés: al caval anca lá que l vardea a l so parón, e a cuesto gue á parest de véderlo come pi dente, a sto caval, o fursi —al á pensá l toŝat scuaŝi co la ridarola par de entro ma zhenzha infisarse masa tant— al era vero lu cuel que l era ñist an poc pi animal.
Ela, ferma de colpo inte n posto come que l fuse vero cuel que golea inpienir, la se á oltá, la lo á vardá in facha, da pe inzhima.
―Tu sé vero an bel toret ―la gue á dit paromai co brut estro, e pó la á pensá calcosa e la á indolzhí la vozhe―. E mi son na mandina co la boca goda, ma piena de set e fan de n bel toret fa ti...
Lu l gue á spacá i so brazh su par le spale e l gue á ŝñacá n baŝo lonc e fondo que l á stat scuaŝi an minuto: an ŝgorlón, an spentón, an tirón, an pestón al sentía lu intant, an milión de artúzh tondi dapartut, an ŝgrandarse, an ŝlargarse fora que mai pi, an ŝbarar, an ndar de fiá e anca n sfiadar mat patóc: aromai al era come no aver baŝá su mai prima na toŝa, al era; gue á petá dó la cachucha inte n fum, e i so caví scuri, co cualque chot despetená, i é ñisti dó adaŝiet; ela, come que la ŝmatedese, la se á ŝgorlá vía de la so boca de lu e la gue á dit:
―¡Demo, demo! ¡Aromai desvestísete de na bela olta, que ui véderte nut!
Lu l se á tirá vía prima la camiŝa e ela la gue á cazhá la man su par al peto pien de pêi, e la gue á dit:
―Vero cosí tu me pias, toret.
E la gue á fracá entro sot al brazh la so boca, zhenzha métergue inportanzha que l fuse strasudá dopo tut an dí de laoro, o fursi vero par cuéla, ma lu l á sentist gate e n poca de vergoña e l se á tirá dalundi, al se á. Al é ndat in zherca de cualque scuŝa par intant.
―Speta mo que me desvestise tut intanto que ti tu fá altro tant...
E l é restá anca lu descólzh —la tera la gue sporquea i pie a tuti do adés—, dopo al se á tirá vía le braguese, e in última le mudande.
―Tu me pias masa tant, ¿satu? ―la gue á dit ela intanto que la gue vardea al corpo nut biot.
E pó, zhenzha pi éser bon de chénerse, al gue á saltá dos e l la á desvestida, ma solque al á vu debiŝóin de cavargue fora l vestí bianc, parque no la avea atro no: descolzha, la era ―come que se la á fursi anca stradita― e no la avea ñanca le mudande, no la avea. Lu no l era bon de créder la belezha de cuel corpo lá, aromai al credea véder an mirácol e éser parón de rumarlo su a volontá. I á scuminzhiá baŝonarse pi forte, come que i fuse ingrabiadi, a carezharse, e, da lá n poc, cuande que paromai al credea pérder le ganbe e tut al so corpo, al á olest inparonirse de ela, ndargue entro inte la única maniera que n coso fa lu al savea cosar; al gue domandea que la lo asese.
―Fá cuel que tu upia, caro: son la to manda.
No le era mía parole que no l fuse bon de capir, no; anzhi, le era parole que se le diŝea in sévito inte l so parlar, ¡eeh, átroque que le era parole masa doperade!: «fá», «upia», «caro», «son», «la to», «manda»: ñent de novo inte le parole dite, aromai urlade, ¿cuánte olte inte la so vita avaralo scoltá e anca inboconá, an dir, la parola «manda»? Solque que adés al sentía que cuela fraŝe lá la lustrea inte na maniera mai pensada, fa n sas prezhiós catá par ŝbalio, dopo averse inganbará colpa soa: al á capí que l mistier al é atro que éser brao a postar le parole come que golea que le avese soná da senpre. Elora, tut méstego ma anca masa intorá, al se á asá menar da cuel strépito secolós lá. Paromai al era come sentir que urlea, tute insieme, le toŝe piaŝente de la so vita co n «curi cua» grandón, divín, bestemer ma anca sagrá. Orbo al era adés, insianca que l avese davanti de i so ochi tut cuel que golea véder e vardar.
La se á trat in tera dopo aver demá la so domanda, anzhi la so comanda, boca insú, co la squena su par la erba muya. Cua no guen é pi parole da dir, par descríver cuel que l á vivest, colpa que al le á dite tute, al le á pensade e oŝade e zhigade tute inte na medéŝima vozhe que no l é stat capazhe de sentir, come que l avese intivá a parlar par prima olta fin lá, co tut e que sto schopar a parole e ôs al gue é ñist fora da i so polmón de senpre, da l so côr que adés al gue ŝbacazhea inbaliná, come que l lo avese vu quiet entro da l peto fin lora. Al á fat ora, intant, par pi que l tremese, de capir que tute le braúre fate vanti de cuesto l era state atro que stranbaríe e stupiditá; al á sentist que la so vita goda —fin adés al capisea que l era stata senpre goda— la se inpienisea tant ma tant pi iñá de tuti i or. Mai no l avea capí qué que l é na mascha, né ñanca n mascho, anca de cuesto al era nincort pena adés; mai no l avea savest qué que l é dir fora, pánder fora tut, darse fora intiero; mai no l era stat bon de capir qué que l é parlar sora tut, zhenzha scuaŝi ñanca aver parlá vero ñent. Come que se l á dita, a cuela toŝa lá, a cuel ányelo lá indiaolá, a cuela diáula lá divina, no l la avea vista mai prima, no l la coñosea no, ma, ¿podeilo inportargue qué po?, có ñanca lu no l se coñosea, co tut e que l se avea vist tuta na vita davanti de spechi de viero o acua. Al era fin scaturá de que lu al fuse lu. E adés al savea, anca, que sta toŝa l era la prima e la última de la so vita, la única; no gue interesea pi saver ñent del mondo, no gue interesea, ñanca de la vita de ela: la era soa, la era stata soa e golea que la sevitese a éser solque soa par senpre, da lá fin que gue toquese tirar al so último pigot de fiá. ¡Porcodíole si no! Al yurea e l strayurea: co sangüe, si guen era debiŝoin. Al sentía que le parole «mama», «nona», «sorela», «yeya» le era tute ŝbaliade: tute le era zhémene, adés, par lu, e, inte n medéŝimo colpo, ñanca una, fora que cuesta.
Cuande que i á fení straqui fa can, ŝderenadi, zhenzha pi forzhe par far ñent, ya l era ñist not. Lu l se sentía net de tut insianca que l fuse invenzhe pien de tera e pocha dapartut, ma la so netizhia la era —par prima olta inte la so vita— de budele e ánema; al vedea, lá trat dó, al zhielo, le stele ancora scarse e le néole que restea, e l sentía tut cuel pi arente o come si l fuse la prima olta que l lo vedea, come si vero lu co le so man rospigoŝe l avese semená cuele stelete lá e l se sentise content del laoro fat; al era come si sta toŝa la savese cuel que ñinsuni savea: que lu, mai inte la so curta vita, al se avea desgorgá pulito fa adés co na toŝa, ñanca co na troya, manco ancora co una del paeŝe —cuele le era par maridarse e no solque par brostolar—; al era la prima olta que gue toquea la fortuna de zhercar una de la so razha, de le so parole, de i so medéŝimi estri e pinsier, elora al sospetea que ela la lo savea in cualque maniera e que vero par cuéla la lo avea spetá e chamá.
Dopo i á stat lá, zhiti, butadi dó su par la erba muya, tuti do a tirar al fiá vero contenti —se la vedea inte l scur vero alegra, strapiena, pi bela de senpre, adés que l se infisea pi meyo inte i so ochi, inte i so láuri, inte la so maniera de moer la man zhanca que lu l gue chapea e l gue carezhea, de vardar inbaucada e straca cóme que lustrea lasú le stele: e no se la vedea na putana no, anzhi, tut atro que na ŝludra; se la vedea vergoñoŝa e deña (fursi vero solque desperada, la era stata, da na schanta..., in última, an arte que se podea capir, anca inte na toŝa), e de sto tant cua, lu, zhenzha ñanca na reŝón, al avea la seguritá—, elora sto toŝat, tendro, méstego, co cualque spezhiguet de sudizhión fin, al gue á dit:
―Ti: me digue que aromai al é ora de ndar. Cazhonse le robe. Ben, mi le me robe e ti l to vestí... —come que l á vist que no la fea ma ñanca na parola e que, invenzhe, la asea da vardar le stele e la serea i ochi come indolesta, ferida, ofendesta (fursi l gue avea parlá fa senpre, come que l era uŝá po: curt, masa schet, dur) al á vu paúra que la stracapisese le so intenzhión e, par scharírguele, al gue á it—: Ma vanti de ndar, ui que tu me digue fía de quí que tu sé...; al to nome, son pramós de saver, e ónde que tu vive anca, parque ó caro ñir a catarte senpre, ¿atu sentist?, no ó idea de molarte vía no..., te ui par moroŝa e anca par zhémena, visto que se piaŝón tant cusí...
Al parea que la dormise, ma, de colpo, cativa, crudela, fa na mata patoca, la á schopá da ríder, a crepapanzha la ridea, davanti del scaturot e l scominzhio de la stufezha o rabia zhenzha miŝura de lu; la á alzhá su la testa de in tera, la lo á vardá fin onde que la not la la asea véderlo e la gue á dit:
―¡No guen é pi robe no cua, caro! ¡Adés te toca a ti ñir a catarme...! Tu á ŝbaliá a náser, tu á: ¡golea que tu fuse nasest tant pi indrío! ¡Se vedón!
E suíto, fa na stela que peta dó fin quí sa ónde e que no se fá ñanca ora de véder pulito, l é levada su e la se á spacá a córer vía nuda fin que se á desfá la so fegura entro par al scur de la not freda: la lo á asá lá de sol inte cuei stati lá. Lu anca l é levá su, ma storno, pegro, strupio, sidiá, inbroyá su, e, come que guen era la luna que la cresea, al é ndat in zherca de le so robe dapartut intant que l tirea an milión de porqui que ñinsún á sentist, ma no l le á pi catade no. E pedo ancora: ñanca pi al so caval no l guen era lá, come que tut al fuse stat na buŝía.
―¿E des fae qué? ―al á dit tut ingrabiá e scaturá, paromai co la boca da piánder, intant que l ndea intorno que no l catea pi al índes e l se rusea zhenzha ñanca infisarse i caví pieni de pocha anca cuei, le ŝlaque, i galón, la squena; lu que pena da n poc al avea vu anca gole zhurle de maridarse, de no oltar ñanca pi a vardar a nisuna atra toŝa in vita, adés al era tut an pochament, lá, nut biot, co i picándui de picolón, ma pi que sía co l ánema deŝanemada que mai pi. Al parea fin, come que se uŝa dir, que i gue avese cavá la pel zhenzha ñanca tocargue la camiŝa, invenzhe de aver stat co cuel mirácol de mascha lá que adés la era quí sa que no anca, dopo de na ŝludra, na ladra.
Al á sevitá a ndar in zherca, al spalanquea i ochi par proar a véder pi meyo, scuaŝi desmentegá de i pi bei arte que l avea pena vivest, ma no l á catá ñent no. Al á spetá que ñenese pi tardi —al tremea da fret e da paúra— par spetar e calcolar la ora que tuti cuei del paeŝe i fuse butadi dó e l á torná indrío cusí; adés se avea, par farla intiera, anca postá da novo al tenp, se avea: al era tut núvol e se avea molá fora an ariament que mai pi, ma, par grazhia de Dío, pióver ancora noih, ñanca na yozha; da le olte al corea e atre olte al caminea sol, al fea i pas adaŝiet, da scondión par que ñanca an ocho al lo vedese, ma dopo a córer ancora de tuta par no chapar la piova; inte cuei stati lá, nut infante, fat mal i pie colpa i saset que guen era par strada e co fret dapartut al corpo, al á stentá rivar a caŝa soa par pi que l á vardá de catar e ndar entro par i scurtón que abastanzha al coñosea, co idea de far de manco de pasar vero par davanti de le caŝe. Al avea speranzhe que ñinsuni lo avese vist cusí e que aldedrío no l fuse la notizhia del posto.
Co l é rivá caŝa soa intant que l sfiadea e l tremea que golea véder, al é ndat entro par al portón litoloto, co i pie de pionbo colpa la paúra de que so pare al fuse ancora desmisiá a spetarlo e spionarlo fora par la finestra de la cuŝina come tante atre olte, e que, a véderlo adés inte cuei stati lá, al chapese al baquet par ŝbaquetarlo o la scoa de vische par scoatarlo (ñanca pensarse de la scuria que l metea vía lá da la lobia, parque, co tuta seguritá, stanot sí que l lo scuriea: e reŝón, sta olta, no se podea dir que le gue manquese no, si l intivea a cosar), ma no guen é stat ñanca an guai, no, magari par intant, parque domán que a caŝa se savese que l avea pers al caval e una de le do mude de robe de ledám que l se cazhea oñi do setimane par laorar, elora sí que no l avarei ñent co qué defénderse, no l avarei: biŝoñea saltar fora co cualque storia onde que guen fuse magari do o pitost depí ladri, chichi po, foresti, descoñosesti, que i lo avea fat saltar dó del caval par forzha e que i lo avea chapá a púin e scarpade intra tuti, sti desgramoladi piot, ma no guen é stat debiŝóin de far su ñanca an inbroyo, no, parque, co l á vardá, tut desfá par de entro, lá da l posto onde que l liguea al so caval al á chapá an scaturot que mai pi co l á vist dó da pe al caval ligá, fa senpre, e pó, dopo éser ndat, desmentegá de colpo que l sevitea a éser nut, a carezhar sto pi bel caval intant que l piandea da la legría come n toŝatel que l cata al so coso pers co cuel que l fá moti, cuande que l caval al á rezhiñá scaturá de véder a l so parón cusí, al toŝat al se á pensá que l era pi nut del so caval e l é ndat entro da la stanzha onde que l se mudea de robe oñi dí par laorar co idea de pensargue sora na schanta, adés que l era pi calmo, a cóme que l podea indeñársele a ndar entro caŝa nut zhenzha que i lo vedese, ma l á catá lá le so robe, la cachucha e anca i stivai, come que cuela sêra lá, fení al laoro, al se le avese mudade par méterse cuele nete e no l fuse ndat fora da ñinsulóc. Al scaturot al era stat grandón a catar tut lá, pedo de la scuriada que l avea vu paúra que so pare al gue cazhese, ma l era ancora pi granda la contentezha, co tut e que no l era bon de capir vero ñent, o, meyo dir, al misiot de sentiment que i gue ŝbacazhea entro da l peto o que i gue urlea entro da l stómego, parque cuel dí lá, cuela sêra lá, insieme e entro da la toŝa belísima e stranba e pó schorna ma no pi ladra, dopo la desgrazhia de éser restá nut par strada e tut cuelatro, se pol dir que inte n dí, inte solque n dí, al á vivest tut cuel que no l avea vivest inte tuta na vita, se pol dir.
Zhenzha ñanca saver qué far o qué pensar, ancora nut, al á chapá e l é ndat a inpienir do seche de acua freda (danpó, se avea molá dó la piova aromai, que anca cuela adés la gue sirvea par netarse dó la pocha) e l é ndat dalundi, fin arente del ledamer, par ŝbañarse zhenzha al perícol o rischo de que cualquedún al lo sentise, par reŝentarse, anca la testa, i caví, tut po; ma la pocha la era tantuzha e no le gue á bastá no, elora gue á tocá ndar a torguen nantro viado, intant que la piova no la era pi piova, no, parque lá que scravazhea adés. Elora al se á desmentegá de le seche parque, visto que piovea a seche revés, al era vero come que se gue revesese su par sora, entro sot, an grum de seche, e l se á netá dó cusí, lora. Intanto que l fret que patisea al so corpo de fato fredolós al se á tirá an góderse a brazh verti le yozhone inyazhade, e pó anca la tenpesta que á scominzhiá petar dó, al toŝat al se á pensá de la toŝa belísima e stranba, vestida co solque al so vestí bianc, e l á sentist da novo cuel que l á vivest para ela, e le yozhe cative e la tenpesta crudela le é state na maniera de farlo revíver oñi toc de cuel doba lá, que no l avea da desmentegar mai, come que l fuse al dí pi inportante de i so vintiún ani intieri. Co i brazh verti cusita, spalancadi que mai pi sot la scravazhada e la tenpesta insieme, co la facha alzhada su par rezhéver le yozhe e l yazh, inte n moment al é nincórt que l parea vero que lá que l diŝea su lu de sol, nut, fora par la not. Al á vu paúra que la toŝa la gue avese petá cualque toc de la so matitá, o de la so malatía, o de cuel que al la fea éser e far cuel que la era e la fea.
Dopo, tut in presa, de segur al era medanot o anca depí, al era, al se á sugá al corpo co n strazh medo sporc que l á catá lá da la stanzheta de i spotachi e pó al é ndat a cazharse le robe par star entro caŝa e, rivá inte la so cánbera, co paúra adés de desmisiar a so fradei que i dormía insieme de lu, al se á cazhá adaŝio le robe de dormir, e l é ndat par fin entro da l let, pien de confuŝión e tut pinsierós. So pare e so mare lá que i dormía; no i lo á ñanca sentist, i fradei fa zhoc, i dormía e i ronquedea, e so nono manco ancora no l lo á sentist cauŝa que l era medo dur de recha e que la so cánbera la era cuela pi dalundi. ¡Granfato no i lo epie sentist! ¡Granfato que ñinsuni epie fat vero ñent a véder que no l rivea e no l rivea e l tirea quí sa qué ore e straore de la not! ¡Granfato que ñinsuni epie vist cuande que quí sa quí e quí sa cóme al á asá inte l so posto al caval e le so robe e i so stivai! ¿Ma alo pasá qué cua?, al se á domandá lu de sol, in mente, tut scaturá. ¿O que no l sía stat an squerzho de un de me fradei, que l é restá dacordo co cuela toŝa lá par farme...?, ma no, al se á dit dopo nincórderse de la zhurlada de i so pinsier: ¿cóme po, ranyarse co na toŝa fa cuela par que la fese cuel que la á fat? ¡Elora golea que l gue dese le grazhie, invenzhe, a qui que avea olest inbroyarlo su o rídergue drío! Al era come an «¡to dan, to dan!» que l se fea olintiera an «¡me dan, me dan!» cauŝa que lu al era pramós, si a cuel se gue podea chamar devero dano, de danarse depí, magari nantra olta sol, co cuela belezha de mascha lá, co cuela beltá mai prima vista inte l paeŝe. ¿Ma que la sía quí po?, al se domandea, pi que agro, stuf e anca content, pramós de tut, fursi anca rabiós, ont de cuela rabia lá de co se se sent pien de tut a schopar, ma anca an poc preocupá parque, in realitá, al credea coñóser una par una tute le toŝe del so paeŝe (¿¡No le avaró viste fa n can a tute, miihh, orca leye!?); golea, par forzha, lora, que la fuse fía de un de cuei del paeŝe que i nda vía a víver da nantra banda... Infati mo, dopo de n bel toc de tenp a reoltarse inte l let, a remenar i pinsier e i recordi, ancora vanti restar indormenzhá de na bela e yusta olta, al sevitea a aver in boca al saor de cuela toŝa lá.
Aldedrío no l era bon de desmentegar cuel que gue avea pasá no, ma gue ñenea vergoña contárguelo a cualquedún, par pi que gue scanpese da pánder fora tut a bôque. Da que i lo á chamá su a mólder (al era cuel pi brao a mólder, cuel que venea e moldea e schipea i tet pi a le ŝgüelte, pi pulito, co tut e que l era, de tuti so fradei —que i gue avea cualque olta anca rabia e tante atre olte i la avea su co lu— al scalzhanit), al sentía an coso stranbo entro da l corpo: al á fin vu paúra que, colpa la piova e la tenpesta que l avea chapá yiri da not, gue ñenese cualque malatía. ¿Que no la gue avese petá cualque bruta malatía sta toŝa? ¡No! ¡Le era beŝucade, stranbaríe, pensar sto tant: se la vedea al vers, vero sana, fursi solque an poc dalizha, ma na toŝa que la stá mal no la chava fa cuela no, al se á dit, na schanta pi calmo; la so paúra pi grosa al era la polmonía, par la ŝbañada freda de yiri e anca par tut cuel que l strafumea. Al avea idea de fenir de laorar e ndar fora co l caval ancora e ndar in zherca de ela vía par i posti de yirisera, o magari de spontar fora na schanta, gue ñenea gole, de méterse a chacolar co cualunque cañat vía par lá co intenzhión de méter entro inte la chácola la unbría de cuela toŝa lá, par véder si cualquedún al savea quí que la era e coso.
Intanto que l fea i so mistier, ya scuaŝi par starnir, e que oñi tant al baleguea par de cua e par de lá, al á sentist so nono e nantro vechet que i chacolea da na banda del porzhil, sentadi dó inte le cariegue de tola que in sévito i portea dríose fin lá par chapar al sol, cuande que l toŝat al é rivá arente de luri e l á pendest ŝgüelto e brao la última cariolada de ŝbródega su par al ledamer par desgodarla, i diŝea sto tant cua:
―¡Ah, tu sé oñi olta pi dur de recha, tu sé...!, me toca star lá a dirte i arte mili olte, me toca; lá que te diŝei que ó la seguritá que i é zhincuanta ani que é mort cuela toŝa lá: zhincuanta ani vero yiri. ¿Ma no tu te pensa? ¡¿Cóme ela?! Mi me pense vero pulito parque la me piaŝea vero tant, vero bela la era, una de cuele pi bele del paeŝe, la era, ma pora bestia, ¡cuán pi brut destín!; avaró vu intorno vinti ani, avaró, e anca me pense parque cuel dí lá é nasest me puro fradel Yiyo —a véder que cuelatro no l era bon de pensarse, al á proá a dargue depí señi—. Cuela que la se á mazhá parque so popá e so mama no i la asea ndar fora mai de caŝa soa, que i la chenea senpre a peca, que no i la asea ma ñanca vardar i toŝat. ¡Odío, pénsete! Que i gue diŝea que la era na schorna si la ndea fora a ŝmoroŝar par de lá, que la stea mal de i polmón e na not fa cuela de yiri, que á scravazhá, la é ndata fora vestida co n vestí sol, co idea de chapar la scravazhada. La era fía de... —e l á dit al nome de la fameya de sta toŝa—. Morta vero doveneta, la é: la avará vu, par pi tant, disdisete ani, pora grama...
Cuelatro vechet, que l stentea pensarse —al avea intorno dieŝe ani manco del nono del toŝat—, al á domandá:
―¿E i la ali catada ónde po? ¡Yure que no son bon de pensarme no! ¡E l sarei da pensarse, síh, orco mondo! ¡Oyói!, me digue que tu á al matío, ti, Bepo.
So nono del toŝat al gue á dit:
―La á scanpá e l é ndata fin vía da le tere de par cuasú —al gue á inseñá co l det—. Lavía la se á asá negar de piova e tenpesta i polmón, aposta, pora bestia. La é ndata in simitero zhenzha coñóser om. ¡Pénsete, porco! ¡Có me pár que tu sé ndat anca ti a sapunirla, pora ánema, me pár! Tut al paeŝe, al é ndat: ¡có cuei arte lá no se i vedea mai, na olta, no se i vedea!
So nono del toŝat al se á pensá de nantro arte e l gue á dit:
―Cuela que i contea que cuande que la se á tolt la vita la avea intorse atro que n vestí bianc, parque ñanca le mudande, i conta, no la avea, e descolzha, la ndea.
Al toŝat, que l se á fermá su da l ledamer intant que a desgodar al cariol al gue á scanpá de le man, e que intanto que l ndea entro par al ledám par torlo, al á stat co le reche alte par sentir tut sto coso, al á tremá cuande que l á sentist ste parole cua. Faque l é rivá co l cariol arente de i do vechet, que lá que i chacolea sora nantro arte, al gue á domandá a so nono:
—Nono, contéme po la storia de cuela toŝa lá que erié lá que diŝié.
—¡Mondodine!, ¡tu sé tut bianc! —al á oŝá sto vechet—. ¿Te séntitu mal o te atu scaturá co cuel que lá que gue contei a stocuá?
Elora al gue á torná a contar sta storia. Al toŝat al se desyonfea oñi olta depí par de entro, al sentía screquedar le so budele, i so os, la so ánema. ¡Elalá la magaña, la malatía que la toŝa de yirisera la me á petá!, al pensea tut cosá, e pó lu, par farla intiera, al avea stat lá a netarse dó la pocha sot la piova e la tenpesta. Al é ndat vía de lá; i vechet aromai no i se á ñanca nincórt.
Al se sentía vero mal, al sudea fret, al avea i ŝgríŝui, al á chapá la squita e no l fermea de trar indrío; al stentea a tirar al fiá. Adés al capisea la facha stufa de la toŝa, dopo aver pinchá, co i era tuti do butadi dó in tera que i vardea le stele e lu al gue á dit que l la olea par moroŝa e anca par zhémena; adés al capisea yust al estro e le parole de sta toŝa, co la gue á dit que lu l á ŝbaliá a náser, que golea que l fuse nasest tant pi indrío: par olergue ben, par defénderla davanti de i so yenitori, par obligarli que i li asese maridarse o par menársela vía; e cueleatre parole, cuele de «adés te toca a ti ñir a catarme», le era come na sentenzha de mort; a pensarse al se sentía pedo ancora, co l sfiadea dopo trar indrío al sentía que entro da l so peto guen era tut an deŝío, an strépito stranbo, come de n milión de ŝgargot incrucadi entro lá: fursi vero la marántega o i so scominzhi.
So mama la lo á vist cuande que la é ñista fora lá da l codolá de la stala a trar vía le pazhure entro par al fos e la gue á dit:
―¿Ma atu qué? ¡Tu sé bianc fa n mort, tu sé!
Cuesta parola cua la lo á fat tremar depí. So mama, scaturada, la gue diŝea:
―Ñen entro caŝa que te dae na medeŝina e chame n dotór.
Lu, que l era sentá dó, tut strupio, inte na cripia goda, al gue á dit:
―¡Ah, asa star! No stá chamar a ñinsuni no. Dobota me pareche mi...
Ma, da lá na schanta, dopodisná —que de fato al á atro que rumá la menestra de faŝui, la carne co patate, tut limego ma, pi que sía, oñi olta pi débol e fora de testa— al á petá dó vanti rivar lá da l so let co intenzhión de far an sonet. A la ora de ndar fora a guarnar, al dotór al á dit que golea menarlo in presa inte n ospedal, que l avea la polmonía fortísima e anca nantri síntoma que no l era bon de capir zhenzha avergue fat prima studi.
E sí: al se á parechá, parque lu, intant que i lo menea de tuta inte la zhitá e pó al era inzhercolá da infermiere, dotór e spuzha da medeŝine, inte la so testa ŝbalada al vivea nantra storia: al vedea que l avea stat tut al dí a caŝa zhenzha fargue ñanca na parola a ñinsún, que l ndea a butarse dó vero bonora parque l diŝea que l se sentía masa strac e lá, vero inte l so let, al la á vista ancora, e la gue á torná a dir «toret» e la se á torná a chamar «manda», e lu, storno come que l era ma anca tut content, al se á asá menar da cuele parole lá, parole sentiste oñi dí, ma postade da novo come que golea averle dite da senpre, e, aldedrío, fora de la so storia, inte l mondo onde que ancora guen era la so fameya e le infermiere dríogue, i lo á catá fret, bianc, mort.
Na neumonía co quí sa cuánti atri arte, al é stat la reŝón de la so mort. Ma, ¿sirvéilo par far qué po, saver, capir tute cuele parole lá, strigoŝe, gode, que no le reŝusitea a ñisún? No; golea pitost stargue drío a i afaroŝi arte de pagar al cont del ospedal, conprar caseta, ranyar al posto del simitero onde que i avea da sapunirlo, e, danpó, in última, no guen era pi ñent da far: mort, al era, al fiol pi cheo, al scalzhanit, cuel pi brao a laorar. E basta.
Intanto que i lo sapunisea, inte la buŝa que i avea pena cavá par lu, i á catá an vestí bianc, pien de pocha e tut mui, que ñinsún —ñanca so nono, pien de lágreme e dalundi come que l era— é stat bon de spiegarse par qué que l era lá. Cuel que á cavá la buŝa dotré ore prima no l é stat bon de scharir vero ñent; se á credest que l era na malagrazhia de cualquedún. Elora, un de so fradei, cativo, vanti de yutar a molar dó co la corda la caseta, al é ndat entro da la buŝa e l á spacá vía cuel strafanto lá. Dopo cualunque man la lo á tolt su e la lo á trat vía al pi dalundi que se podea par que no l intriguese e no l fuse come na bestema inte cuei últimi momenti lá de piandeste, táŝer e sudizhión.


Prima versión 11-enero-2004
Seconda versión 03-marzo-2008

--
Publicado por Eduardo Montagner Anguiano para Scríver par véneto chipileño el 3/20/2009 08:11:00 AM

Nenhum comentário:

Postar um comentário

Gostaria de receber comentários referentes aos ssuntos expressos no Blog do Talianeto